NARCÍS DURAN
Vicepresident del Casal de Perpinyà

Cap als anys setenta, a la mort de la seva esposa, el patriota Salvador Figueres va tornar a Catalunya, concretament a Perpinyà, ja que no podia –i sobretot no volia- tornar a l’estat espanyol franquista. Ho va fer desprès de dos exilis (el primer en temps de la dictadura de Primo de Rivera), dues guerres i uns anys de «turisme» al camp de Mauthausen com deia, amb el sentit de l’humor dels qui han passat tantes hores doloroses…
Va comprar una casa al barri vell de Sant Mateu i va concretar el seu projecte: dedicar-la a tots els catalans que vivien a Catalunya Nord. Aquest «Casal», tal com ell l’anomenava, tenia la porta oberta a tots els catalans. En un primer temps, s’hi van acollir exiliats del 39, però també alguns catalans del nord que van permetre que es declarés a la prefectura l’associació «Centre Cultural Català de Perpinyà» (calia ser de nacionalitat francesa per poder-ho fer).
La porta era sempre oberta i s’hi podia venir a fer petar la xerrada, a jugar al domino, al escacs i altres entreteniments, però l’objectiu principal era la lluita permanent per la recuperació de la llibertat del nostre poble, la defensa de la nostra llengua i de la nostra cultura. S’hi feien conferències (hi van participar moltes personalitats del món polític i cultural), cursos de català, tallers de sardanes, reunions dels col•lectius que es creaven per defensar patriotes catalans i/o denunciar els crims de l’estat franquista…
Poc a poc, malauradament, van anar desapareixent els de la generació «de la guerra», com el mateix Salvador Figueres l’any 1984. Però els qui seguíem, fills de refugiats, «rossellonesos» que prenien consciència de llur catalanitat o refugiats més recents provinent del sud on la lluita continuava (un d’ells va ser el Cala que aviat es va convertir en una peça clau de l’associació), vam poder recollir les eines i seguir el camí que ens havia estat indicat. També hauriem d’esmentar molta gent i/o associacions que van compartir lluites i a vegades local…
Ara farà cinc anys que l’associació, amb Josep Serra “Cala” com a president (gràcies a la venda de la casa i ajuts diversos, tant del nord com del sud), va poder comprar uns nous locals, més grans, més moderns, dels quals Salvador Figueres seria orgullós. Aquest nou Casal, hereu del precedent, és una bona eina, imprescindible en el context nord català per seguir lluitant : però això és una altra història…