Roser Vernet Anguera
Cuixà 1981-1984
El Monestir de Sant Miquel de Cuixà va ser fundat fa més de mil anys i és origen de Ripoll i Montserrat, els altres monestirs benedictins del cantó sud dels Pirineus. És, per tant, des del punt de vista simbòlic i històric bressol i referent cabdal.
Cuixà, en l’època que ens situem, ha estat també un espai de trobada, de refugi i d’intercanvi i debat. I ho és sobretot a partir de la represa per part de la comunitat benedictina, l’any 1965.
La comunitat que aquell any arriba a Cuixà per fer-se càrrec d’un monestir que fins llavors i des del 1919 regentaven els cistercencs de Fontfreda, no és una comunitat gaire convencional, per dir-ho d’alguna manera.
Els vuit monjos que van arribar-hi el dia 29 de novembre, venien de Montserrat i la seua vinguda havia estat determinada per fets d’ordre intern, si voleu eclesiàstic, que a la vegada estaven fortament relacionats amb altres fets, actituds i actuacions que tenien una vessant sociopolítica evident. I que en l’Espanya franquista de l’època esdevenien intolerables pel govern polític i eclesiàstic vigent i pel sistema en general.
En certa manera, doncs, els vuit monjos, amb Oleguer Porcel de prior, van ser els primers refugiats en aquest espai carregat de força. Un espai que es van proposar de fer reviure en tots els sentits.
Potser aquest va ser el fet que determinés que des de llavors, el monestir, que recuperava una vida realment activa inexistent des de feia molts anys, esdevingués un espai obert i amb vocació de trobada de persones, de moviments, d’idees. I un lloc d’acollida i de refugi.
Aquesta vocació, exercida de moltes maneres, amb èpoques molt actives i d’altres de més passives, amb implicacions diverses dels seus membres, que han anat canviant al llarg dels anys, ha estat sempre vigent. I no només ho ha estat en l’àmbit polític, encara que en determinades èpoques aquest fos el més “evident”.
Acotant l’espai i el temps, durant tot el franquisme, el cronològic i el que s’allargà més enllà de la mort física del dictador, hem passat per Cuixà molta gent, alguns de pas, amb més o menys regularitat per assistir a seminaris, activitats pròpies o alienes (com ara les Jornades del Ciemen, la UCE, etc.)
D’altres, com una etapa puntual en un camí més llarg, per aconseguir algun suport, contacte, gestió... d’altres sense ni dir-ho, ni gairebé saber-ho. D’altres per fer un parèntesi.
D’altres per quedar-nos-hi un temps més llarg. Cuixà era un espai on es podia fer compatible la vida provisionalment definitiva i definitivament provisional. I això en situacions d’exili o refugi és fonamental...
La manera de fer de la comunitat, absolutament respectuosa amb les opcions ideològiques i personals de cadascú, al marge de les empaties que tampoc no deixaven de manifestar si era el cas, et feia la vida fàcil en un context en què les complicacions i dificultats són el pa de cada dia. Una manera de fer no gens sectària, cosa també d’agrair en moments i àmbits no exempts, ai las! d’aquesta mena de virus tan nostrat.
No es tracta aquí de fer llistes ni d’explicar anècdotes ni detalls, ni de desempolsar batalletes, només d’apuntar un fet; la importància de Cuixà en tot el teixit d’acollida durant els anys més difícils, que tot i no ser desconegut, no ha estat valorat, amb altres “aportacions” en la seua justa mesura.
Mentre hi ha qui s’ha escarrassat a explicitar mèrits més o menys reals i més o menys ponderats. I hi ha silencis, oblits o menysteniments que una vegada més poden donar visions esbiaixades de realitats no tan llunyanes.
Recuperar memòries també hauria de ser un exercici per denunciar oblits, superar sectarismes, fer necessaris reconeixements, autocrítiques i obrir debats per, al cap a i a la fi, reflexionar sobre on som, d’on venim, i on anem.
Per tot això ha de servir, penso, aquesta iniciativa...
